El meu primer seguici

Des de Fet a Sant Feliu ens hem volgut endinsar en l’experiència de viure el tret de sortida de la Festa de Tardor per primera vegada.

“Hi ha foc, oi?”. Aquesta és la primera pregunta que em va venir al cap quan, uns dies abans del tret de sortida de les Festes de la Tardor de Sant Feliu, els companys del Fet a Sant Feliu em van preguntar si mai havia anat a un seguici. Després d’un quart de segle de santfeliuenca, em preparava gaudir del meu primer seguici (que segurament no serà l’últim).

L’arribada

Són dos quarts de deu de la nit i a la plaça Lluís Companys no hi cap ni una agulla. Les grades són plenes i una rotllana de persones envolta el que serà l’escenari principal de la nit –amb el perdó de la tarima on els Ministrils animen la vetllada. Els petits i petites de la casa a primera fila; els pares darrere, intentant controlar com poden que no se’ls escapin. Mentrestant, els organitzadors intenten fer un passadís perquè els membres de les colles puguin entrar, una lluita que no aconseguiran guanyar en tota la nit.

La diversitat d’edats i fins i tot de llengües –“he sentit una família parlar francès? I aquells d’allà, que són alemanys”?- sorprèn només entrar a la Lluís Companys. I llavors, comencen a arribar cares conegudes: a l’escenari, al públic, a les Colles que s’intenten obrir pas entre la gent. I de cop entens aquesta sensació familiar de la que tant havies sentit parlar, aquell “el seguici és sagrat” que no acabaves de comprendre.

Pertànyer

Però no podem parlar de sensacions familiars sense dedicar unes línies a les Colles. Grups de persones que, per A o per B, s’han trobat compartint hores d’assaig, ja sigui tocant música, fent castells o portant gegants, i han acabat pertanyent a un col•lectiu. Perquè si hi ha una cosa que emocioni per damunt de tot, és aquesta sensació de pertinença a un grup, a una petita gran família, que els que ho veiem des de fora sentim que senten –“Jo crec que la nostra actuació és una de les preferides”; “Marxo corrents que hem de fer pinya”. Fins i tot el públic assistent sembla tenir el seu preferit –“Jo sóc molt de la Mula”, “Jo més de la Garsa”, semblen dir amb els seus aplaudiments.

Els entremesos

No hi ha millor nom per descriure el que passa durant poc més d’una hora a la plaça Lluís Companys. Activitats poc conegudes, poc vistes en el nostre dia a dia, quan els partits de futbol i les darreres pel•lícules ens omplen les hores d’entreteniment. Aquí, un divendres qualsevol d’octubre, el món s’atura un moment per veure balls, tradicions i activitats que fan d’aquesta festa una experiència única.

I el tancament: el ball final

Si bé parlàvem de pertinença quan ens referíem a les Colles, com podem descriure un final de festa on la gent envaeix la plaça per moure’s i ballar al ritme de la música i del presentador (a la dreta, a l’esquerra, endins…)?

Com no podia ser d’un altra manera, en un final de festa de traca i mocador, el públic, de totes les edats, petits i grans, amb nens i nenes agafats de la mà o pujats a les espatlles, fa que la plaça es faci cada cop més i més petita.

I tot això passa un cop l’any, un dijous o divendres d’octubre, a una petita plaça de Sant Feliu de Llobregat.