“Les empreses no volen saber res de les persones amb discapacitat”

Al Pavelló Juan Carlos Navarro de Sant Feliu hi té la seu l’UNES Unió Esportiva, entitat que fomenta la pràctica esportiva entre les persones amb discapacitat. A més de gestionar el primer equip de bàsquet en cadira de rodes del Futbol Club Barcelona, l’any 2009 l’UNES va impulsar la creació de les escoles AFA, que avui en dia compta amb nou escoles arreu de Catalunya. Des de Fetasantfeliu entrevistem el director tècnic d’aquest projecte, Jaume Vilella, amb qui hem parlat de l’activitat física adaptada i el suport que aquesta rep dels estaments tant públics com privats.


Per a tots aquells que no us coneguin, ens pots explicar en què consisteix el projecte de l’UNES? 
L’UNES fa trenta anys i escaig que és aquí a Sant Feliu i des de sempre hem estat jugant a bàsquet en cadira de rodes. L’entitat es dedica únicament i exclusiva a la iniciació de nens i nenes amb discapacitat física i intel·lectual al món de l’esport. Per això, des de fa quatre o cinc anys va néixer el projecte de l’escola AFA per donar aquesta opció als pares i famílies que tenen nens que les escoles no poden integrar en una dinàmica normal. Aquí fem que facin activitat física de forma integrada.

Ja que les menciones, explica’ns el projecte de les escoles AFA, com neix i amb quin objectiu? 
Doncs neix fa cinc anys perquè hi havia tres o quatre nanos aquí a Sant Feliu que no tenien on anar. A través de la Mercè Soler, de la part social de l’Ajuntament, vam començar a fer bàsquet amb cadira de rodes amb els nens i a poc a poc hem anat ampliant. Ara tenim nou escoles a tota Catalunya, quatre de les quals són a Sant Feliu, i estem molt contents de poder fer coses aquí a la ciutat.

Teniu, doncs, una relació estreta amb la ciutat i amb la ciutadania. En teniu molts, de nens santfeliuencs? 
És curiós. Tenim acords amb l’Escola Tramuntana, amb Marquet Molins, amb Can Llovera… Però en canvi, a l’escola de bàsquet amb cadira de rodes no hi ha ningú de la ciutat. Ho hem parlat amb la part social de l’Ajuntament: a Sant Feliu hi ha més nens amb discapacitat intel·lectual que amb discapacitat física.

També hi treballeu, amb nens amb discapacitat intel·lectual. Quina és la diferència a nivell de treball i entrenament, com afronteu els diferents grups? 
Normalment, quan treballem amb discapacitats intel·lectuals fem treballs dinàmics en els quals fem que provin diversos esports. L’escola no es centralitza en un esport sinó que fa que provin un ventall de quatre o cinc esports cada any. D’aquesta manera intentem que ells, a part del que és la coordinació i la dinamització de l’esport, es concentrin en fer uns exercicis. Les escoles els concentren a fer només una cosa i amb l’esport seguim amb aquesta concentració per aconseguir que tinguin una rutina de treball, que recordin aquesta rutina i la puguin aplicar a casa o en el futur si volen fer esport de competició. Amb discapacitat física és diferent, perquè en cadira de rodes sí que fem un treball més de transferències, més de coordinació.

L’esport hauria de ser sinònim de companyonia i inclusió. És la vostra escola i la vostra feina la màxima expressió d’això? 
Sí. Dins del nostre criteri hi ha una sèrie de valors que treballem molt: la companyonia, el treball en equip, el respecte… Els monitors tenen molt clar que tots els esportistes que passen per l’UNES han de passar amb aquests valors. Com a mínim, els han d’aprendre, perquè en definitiva és el que els ajudarà a la vida real quan acabin de fer esport o vulguin afrontar una feina. De fet, aquest any hem estat premiats amb una sessió amb l’Eurolliga de bàsquet. L’altre dia vam fer una sessió amb el primer equip del Barça de bàsquet al Palau, en la qual ells s’asseuen a les cadires de rodes i fem un treball de valors dins l’esport. Això dóna crèdit a tota la feina que estem fent, i no només a nivell esportiu.

Aquest tipus d’iniciatives també ajuden a conscienciar les persones que no coneixen la vostra feina o no tenen un discapacitat a prop sobre la importància de l’esport amb persones amb discapacitat. Com d’important és que la gent que no té una persona discapacitada a prop s’acosti a aquestes iniciatives? 
Per nosaltres és molt important. Malauradament, aquí a Sant Feliu, quan tenim partits de l’escola ens vénen a veure 30 o 40 persones, de les quals una vintena són familiars. Creiem que és clau que la gent conegui que a Sant Feliu hi ha un esport per discapacitats, que és un esport igual de competitiu i de maco de veure que el bàsquet, l’handbol o el futbol, i que aquesta gent té molta més necessitat de sentir suport que els de futbol, bàsquet o handbol. És molt important que la gent es mentalitzi que venir a veure un partit nostre no és venir a veure un partit de discapacitats. A nosaltres ens agrada dir que són esportistes sense adjectius.
Ens adonem que en general hi ha molta gent que no vol veure la discapacitat si no la té en família o la viu per algun conegut. Hi ha massa hipocresia. Els discapacitats només serveixen, i és així de trist, pels Paralímpics. Llavors sí que se’n recorden i tot és perfecte. Però els quatre anys restants, aquests nanos que treballen cada dia s’adonen que ningú els ve a veure, ningú els cuida, ningú els tracta com els ha de tractar, les empreses no en volen saber res… És curiós.

Què es pot fer per convèncer aquesta gent? 
Nosaltres intentem enviar la informació a tots els mitjans. Però la veritat és que els mitjans de comunicació no tracten igual un esport que un altre. Per exemple, jo no escolto tertúlies on hi hagi gent que tingui discapacitat.  No existeix perquè no els interessa, per als mitjans de comunicació és un producte que no ven. Tu veus una persona amb discapacitat en una foto i la passes. O els veus per televisió i canvies de canal. Perquè a vegades tenim la sensació que si ho veiem es fa més real. El dia que els mitjans de comunicació s’adonin que han de tractar per igual l’esport amateur, semi-professional que l’esport adaptat i omplin les mateixes pàgines podrem dir que s’ha normalitzat. Però això costa.

Parlaves del primer equip, que juga com a Barça. Vosaltres gestioneu el primer equip de bàsquet en cadira de rodes del Futbol Club Barcelona. Com ha estat l’evolució i com esteu vivint ser el primer equip d’un equip tan gran? 
Nosaltres jugàvem com a UNES, vam arribar a les fases per pujar a Divisió d’Honor B i aquell any, el 2009-2010, el Barça-Guttman va trencar l’equip i ens van demanar que fóssim Barça. Ens trobem amb un equip de primera que volia pujar de divisió. Fitxem a dos jugadors americans i un de colombià, molt joves, mantenim la categoria i el segon any vam fitxar més gent i mantenir la categoria. Posteriorment, ens van treure part del pressupost i vam haver de baixar a la divisió on estem ara. L’entrenador i alguns jugadors van marxar i ara estem lluitant amb menys pressupost però amb el suport del Barça, que obre portes.

De totes maneres, us han apadrinat noms importants de les institucions catalanes com Artur Mas, Pasqual Maragall o Ivan Tibau. Com ajuden aquests apadrinaments a una entitat com la vostra? 
Quan demanem l’apadrinament de personatges públics per l’escola AFA el demanem per mostrar que fem molt bona tasca, som l’única entitat a Catalunya que està movent 250-260 nens cada setmana. Però no rebem recolzament públic ni privat d’empreses. Això ens xoca molt i per això demanem aquest suport institucional, com és el de l’Oriol Junqueres, Artur Mas, Ivan Tibau. Ens va molt bé a l’hora de presentar-nos a empreses privades, però a l’hora de la veritat l’empresa es posa una bena als ulls. Nosaltres anem cada any a unes 200 o 250 empreses a demanar diners i a dia d’avui us puc dir que n’hi ha dues que ens en donen.

Quines són? 
De Sant Feliu hi ha Laboratoris Almirall i Levi’s. El 40% de les empreses et diuen a la cara que no volen saber res de les persones amb discapacitat.

Per què?
Simplement no volen que la seva marca es relacioni amb els discapacitats. I no hi ha un retorn. El que passa és que no estem demanant 200.000 euros, sinó 1.000, i ens demanen un retorn que és impossible que aconseguim. Ara, quan vénen els Paralímpics, llavors sí, perquè hi ha televisió, etc.

Esteu treballant moltíssim. Ara en quina direcció ho fareu? 
Ara obrirem una escola a Toledo amb la Universitat de Castilla la Mancha i la Facultat d’Esports i hi tindrem dues o tres escoles. L’altre dia vam signar el conveni. També hem començat a parlar amb l’Ajuntament de Lleó per obrir-hi una escola. Estem veient que hi ha zones geogràfiques a Espanya on, com que no hi ha associacions que controlin la discapacitat com fem aquí, ens rebem amb els braços oberts.
Escola AFA avançarà aquí, a fora de Catalunya i el meu objectiu coma  entitat és fer el salt internacional. Ja hem proposat a la Fundació Barça treballar amb la Fundació Shakira a Colòmbia, amb la Fundació Neymar a Brasil i amb la Fundació Messi a Argentina per fer totes les campanyes que ja estant fent amb persones amb risc d’exclusió social també amb les persones amb discapacitat. A nivell informatiu i a nivell d’imatge, seria molt important. La nostra idea és aguantar les nou escoles AFA que tenim ara mateix i intentar augmentar en una o dues més, augmentar el nombre d’escoles fora de Catalunya l’any vinent i en dos anys podríem intentar fer el salt a nivell internacional.

 

Entrevista publicada a Fet a Sant Feliu el 23 de Maig del 2016. Article original: https://www.fetasantfeliu.cat/entrevista/85416/les-empreses-no-volen-saber-res-de-les-persones-amb-discapacitat

Categories: Català, InterviewsTags: , , , , , , , , , , ,

martalacima

Journalist and content producer with years of experience in communications and project management in the private sector in Europe, the United States and Latin America.

I have managed communication campaigns and audio-visual productions for top clients including the United Nations Development Programme (UNDP), the European Commission, Eurocities, VISA, Sony-Ericsson, the Centre for Creative Leadership and DirecTV. As a journalist, I contribute with several media outlets producing content in English and Spanish. I fluently speak English, Spanish and Catalan and have a working knowledge of French and Portuguese.

I am an avid traveler, always ready to jump into a new adventure!

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s