“S’està intentant estigmatitzar els refugiats amb clara voluntat de frenar l’onada”

“Cal veure-ho per creure-s’ho”. Així explica el fotoperiodista santfeliuenc Raül Clemente les condicions que es troben els refugiats quan posen el primer peu a Europa. Ell les ha pogut conèixer de primera mà. Amb el seu company de professió Xavi Herrero, va marxar autofinançat a l’illa grega de Lesbos per veure el que hi estava passant i plasmar-ho amb la seva càmera. Aquest divendres, 19 de febrer, s’inaugura al Palau Falgeura una exposició on podrem conèixer, a través de les fotografies d’aquests dos fotoperiodistes, la situació que es viu a Lesbos. En aquesta entrevista, Raül Clemente ens parla dels voluntaris, de l’escassa presència d’organitzacions internacionals i de la desorganització general que ha pogut observar en la gestió de la ja anomenada crisi dels refugiats. L’exposició ‘Shamful Island. Lesbos, la porta d’entrada a Europa’ es podrà visitar del 19 de febrer al 6 de març a la sala d’exposicions del Palau Falguera.


Què podem trobar a l’exposició que inaugures el dia 19? 
És una exposició a dues mans amb el Xavi Herrero, company amb qui vam estudiar el postgrau de fotoperiodisme a la UAB. Des que ens vam conèixer estem engegant projectes relacionats amb el fotoperiodisme, amb les noves tecnologies aplicades al periodisme. Paral·lelament, anem fent la nostra passió, la nostra vocació, que en aquests moments implica ser freelance i marxar autofinançat a cobrir temes com aquest. Volem posar en òrbita i ensenyar, a través de la fotografia, el que està passant a l’illa grega de Lesbos. És un recorregut de com de dramàtica és l’arribada, com són atesos i, després, com és el procés, com se’ls ajuda, el trànsit que han de passar als camps de refugiats esperant els visats i les condicions en què estan.

Quines són aquestes condicions? Quan un refugiat arriba a Lesbos, què s’hi troba? 
No ens podem posar en la seva pell directament. Tu estàs allà com a observador i des del primer minut veus el drama que representa. Hi ha una barreja de sensacions, fins i tot per ells. Molts arriben entusiasmats perquè han passat el tràngol de creuar aquests vuit quilòmetres de mar que són una odissea. Molts es prenen l’arribada a Europa com la salvació però, des de la nostra perspectiva, pot ser una trampa. El primer que es troben són quatre voluntaris, poca gent. És significatiu veure que en el punt d’arribada no hi ha grans organitzacions. La pregunta que et corre constantment quan ets allà és “on són les organitzacions i els governs?”. En general, hi ha una desorganització flagrant en la primera presa de contacte d’aquesta gent amb Europa.

I després de l’arribada?
Moltes vegades els tornes a veure. Primer els reps, veus cares, veus gent, coneixes gent i dos dies després els tornes a veure a l’interior de l’illa o als camps de refugiats. I veus com els canvia la perspectiva. Segueixen estant molt contents però et diuen que no s’imaginaven passar aquest tràngol als camps de refugiats, molts d’ells desbordats, amb faltes d’higiene, faltes de seguretat, dormint a la intempèrie…

Et preguntaves on són els governs, les organitzacions. S’ha dit que qui realment ajuda és la gent de l’illa i algunes organitzacions han demanar que se’ls doni el Premi Nobel de la Pau. Quin és el paper dels habitants de Lesbos en la crisi dels refugiats? 
Parlant amb la gent de l’illa és obvi que el sistema i tota la concepció de l’illa com era abans, una illa de l’Egeu on la gent vivia del turisme, ha canviat fins a ser una illa on no es respira una altra cosa que això. Està desbordada.

Com ajuden els veïns? 
Per exemple, el primer dia que vam anar als 15 trams de costa on arriben els refugiats, hi havia una parella de veïns de Lesbos però també un parell de dones angleses que havien llogat un cotxe i anaven amunt i avall ajudant com podien. També és veritat que, així com hi ha molta gent que ajuda, també n’hi ha molta que s’intenta lucrar de tot això. I això es veu cada cop més a Grècia en concret i a la ruta en general.

Com es lucren? 
En els quilometres de costa d’arribada s’ajunten veïns, voluntaris estrangers, fotògrafs, periodistes, altres ONG com Proactiva, etc. Hi ha veïns de l’illa que sí que fan un servei d’ajuda al principi però després fan negoci. Per exemple, quan arriben les barques, les desmantellen. Treuen els motors, les fustes, les mateixes barques inflables… Al principi, ajuden a treure la gent de la barca i quan tothom està sa i estalvi a la platja, ells entren en acció i agafen tot el que poden. També hi ha molta gent que fa de “taxi” i cobra per acostar-los als primers caps d’ajuda, però moltes vegades els deixen a mig camí després d’haver-los cobrat una quantitat important per persona.

Quan penses en un camp de refugiats, ve al cap l’imaginari col·lectiu d’altres llocs. Però allà tenen certa llibertat de moviment, poden entrar i sortir i qui s’ho pot permetre pot agafar un taxi. És molt impactant veure un camp de refugiats i a la sortida una cua amb desenes i desenes de taxis esperant. És significatiu que amb un drama humanitari com aquest, hi hagi gent que se n’estigui aprofitant. Als veïns que se n’aprofiten se’ls anomena rates precisament per això.

I tot i així, hem vist galeries vostres amb el títol “Lesbos, primera escala cap a l’esperança”. Creus que encara hi ha esperança? 
Cada cop menys, i més veient com s’està actuant. És una cadena que afecta els països d’acollida i ells marquen els tempos. Cada cop veig menys esperança perquè cada cop més hi ha una xarxa de manipulació en què s’està intentat estigmatitzar tota la gent que arriba. Pot ser que alguns hagin fet coses que no s’hagin de fer. Han arribat milers i milers de persones, així que pot ser, com a tot arreu. Però s’està intentant estigmatitzar tota aquesta gent amb clara voluntat de frenar l’onada. A mesura que vas avançant en aquesta ruta dels Balcans vas veient que cada vegada són més difícils els trànsits entre països, hi ha països que tanquen fronteres… Ara, de cop i volta diem que només poden passar certes nacionalitats. On s’està quedant tota aquesta gent? Molts refugiats, com se’ls ha denominat, estan estudiant la possibilitat de tornar i ja hi ha gent que ho està fent. No s’està gestionant bé, des de l’arribada i el trànsit fins a l’acollida; l’organització és pèssima.

També perquè els acords als que s’arriba després no s’acaben complint. A Espanya havien d’arribar uns quants milers de persones i n’han arribat uns centenars. 
I tant, hi ha un estancament complet.

Parlaves de l’estigmatització. Quin paper creus, com a fotoperiodista, que tenen els mitjans de comunicació en tot això? Hem vist casos com l’Aylan, aquest nen que va remoure moltes consciències però que ha sortit tant que s’ha acabat gairebé banalitzant. 
Efectivament, els grans mitjans de comunicació no estan ajudant gens. A part que segmenten molt la informació, ara s’ha banalitzat completament. Una mort com la de l’Aylan fa uns mesos va sortir a la palestra i va representar un toc d’atenció per tot Europa, posava noms i cognoms a una mort al Mediterrani, a l’Egeu concretament. Des de llavors, han mort més de 300 nens i no se n’ha sabut més. S’ha convertit en donar xifres, en petites notícies de números que t’entren per una orella i surten per l’altra. També depèn dels països. Podríem analitzar per què als Estats Units han estat en primera plana moltes més fotos que la de l’Aylan.

Per què creus que és? 
No ho sé, potser perquè estan més lluny. Parlo de mitjans com el New York Times que sempre treu en portada fotos de desgràcies. No sé fins a quin punt és per la independència que té o per la seva importància, o si és que ho veuen des de la distància i no els afecta tan directament. Al final, jo puc parlar de la nostra feina, i diu molt que quan fas incursions d’aquestes i tens material, t’atenguin millor a l’altra punta del món, com a Uruguai, on ara publicarem un altre reportatge sobre Lesbos, que a casa, on ni et contesten els mails o et diuen que ja van publicar una galeria fa dues setmanes.

Hi ha diverses fotos teves amb els nens com a protagonistes. Ho busques o és que són els que millor representen aquest drama? 
Ni el Xavi ni jo som molt partidaris de fer fotografies de nens, no ens hi volem recrear. La majoria d’aquestes fotos no les hem publicat enlloc precisament per això. I les poques que hem publicat ha estat perquè t’enerva i la gent les ha de veure. Tenim fotos no només de nens sinó de cadàvers que han arribat a l’illa i tampoc som de publicar-ho ni d’ensenyar-ho. Però creiem que en certs moments, per moure consciències i no banalitzar-ho com en el cas de l’Aylan, cal explicar. I si els nens apareixen a les fotos és perquè hi són. N’hi ha centenars i crec que el drama ha agafat una altra dimensió també perquè creuen famílies senceres.

De fet, un dels grans comentaris que s’han sentit als mitjans és que són famílies de classe mitjana…
És veritat que hi ha molta gent preparada, que no són migrants econòmics. Però no és el cas de tota la gent que passa. Cada història que trobes és diferent. Hi ha gent que ha hagut de marxar i que té recursos econòmics per poder costejar-se tot el viatge però també n’hi ha que va sola, hi ha joves, adolescents, hi ha nens que viatgen sols… I darrere d’aquest nen o d’aquesta persona que viatja, segurament hi ha tota una família que ha posat els diners perquè potser no en tenien prous per viatjar tots. Et diuen que ve la classe mitjana i treballadora, que sí que és veritat, però també hi ha un altre ventall de gent que no ho té tan fàcil per arribar fins aquí.

Cap on segueix aquest viatge ara, quina és la propera aventura amb la càmera? 
Està clar és que haver viscut tot això, i parlo per mi però també pel Xavi i altres coneguts, ha fet que ja no puguem deixar de documentar aquesta realitat. L’experiència a Lesbos, que va ser la primera en el context de crisi dels refugiats, després et segueix motivant a seguir explicant. Vaig repetir en el seu moment amb un viatge a Croàcia i la zona dels Balcans i ara vaig tornar a Grècia i Macedònia. Segurament, la propera serà tornar a Lesbos i veure-ho des d’una altra perspectiva. Perquè quan arribes a llocs que són diferents, és normal que el primer cop impacti i et deixis endur pel moment, per la novetat i pel nerviosisme, i facis les fotos que fa tothom. Ara m’agradaria tornar a Lesbos a documentar tot això amb una mica més de calma i intentar aprofundir-hi. Crear un discurs nou que es decanti cap a una altra banda, més reflexiu, més pausat.

També m’agradaria anar als llocs d’acollida. Sant Feliu és un d’ells i m’agradaria començar a fer alguna cosa amb ells, tot i que cal anar amb molt de compte amb aquestes situacions perquè són gent que acaben d’arribar i estan en procés d’adaptació. Vull veure què esta passant realment, al lloc d’arribada, com estan vivint, com van les seves vides després d’aquest recorregut. Suposo que tornarem a Lesbos.

Entrevista publicada a Fet a Sant Feliu el 15 de Febrer de 2016. Article original: http://www.fetasantfeliu.cat/entrevista/79493/sesta-intentant-estigmatitzar-els-refugiats-amb-clara-voluntat-de-frenar-lonada

Categories: Català, InterviewsTags: , , , , , ,

martalacima

Journalist and content producer with years of experience in communications and project management in the private sector in Europe, the United States and Latin America.

I have managed communication campaigns and audio-visual productions for top clients including the United Nations Development Programme (UNDP), the European Commission, Eurocities, VISA, Sony-Ericsson, the Centre for Creative Leadership and DirecTV. As a journalist, I contribute with several media outlets producing content in English and Spanish. I fluently speak English, Spanish and Catalan and have a working knowledge of French and Portuguese.

I am an avid traveler, always ready to jump into a new adventure!

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s