Visitant l’enemic

Vaig començar a escriure aquest article des d’un lloc on no em pensava que tornaria a asseure’m: la casa de “l’altre equip de la ciutat”. Sí, quan arriben dues entrades per a un Barça-Espanyol en una casa on el 75% dels habitants són pericos, ai, sembla que tenim un problema. Al final, quan un dels tres troba una altra manera d’assistir-hi i l’altre (el de més experiència, com no) es nega a trepitjar aquell estadi, no queda altra opció que anar-hi. I amb la culé de la família. El primer partit de futbol en directe en els últims sis mesos.

Així que a la mitja part, i amb el 4-0 que seria definitiu al marcador, tocava escriure el que no em deixaven cridar si no volia marxar cames ajudeu-me. Abans que m’oblidi, he de destacar els 12 pericos que, si no em vaig descomptar, hi havia a la zona “dedicada a l’aficionat visitant”. Eren 12. Però els culers que els tenien a prop no van poder descansar ni un moment d’ells.

Des del primer minut no vaig poder evitar un pensament. Estem cansats de sentir que els és igual el que fem, que per a ells no som rivals. Amb el xiulet inicial, però, va començar aquell inconfusible “a segunda”. I, no ho diríeu mai, va ser el càntic més escoltat i l’únic unànime a tot el camp. No som rivals, no. Els és igual el que fem. Però ves, quina il•lusió els faria perdre’ns de vista.

Deixant de banda l’aspecte futbolístic d’un partit en el que, sí, no hi ha dubte que podríem haver fet molt més -potser seria més correcte dir “podríem haver fet alguna cosa”- i, d’acord, l’àrbitre ens va tornar a xiular un penal que no era, jo em quedo amb els càntics d’aquell estadi i els crits sentits als aficionats. Com l’últim cop que vaig asseure’m a aquelles grades (recorden un empat a 0 pels voltants del 2009 que també els va fer força mal?) marxo del Camp Nou convençuda que no hi tornaré. Però no ens enganyem. Si em tornen a oferir entrades, les tornaré a agafar. Tornaré a callar per no marxar cames ajudeu-me i seguiré cultivant la ràbia per aquella prepotència que els fa dir-nos inferiors quan el que volen dir és enemic.

Article publicat a PericosOnline el 7 de Juliol de 2013.

Categories: CatalàTags: , , , , , , ,

martalacima

Journalist and content producer with years of experience in communications and project management in the private sector in Europe, the United States and Latin America.

I have managed communication campaigns and audio-visual productions for top clients including the United Nations Development Programme (UNDP), the European Commission, Eurocities, VISA, Sony-Ericsson, the Centre for Creative Leadership and DirecTV. As a journalist, I contribute with several media outlets producing content in English and Spanish. I fluently speak English, Spanish and Catalan and have a working knowledge of French and Portuguese.

I am an avid traveler, always ready to jump into a new adventure!

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s