El rum-rum

Ahir vaig rebre una trucada del meu pare. Resulta que per motius d’estudi estic passant uns mesos lluny de Catalunya i Skype s’ha convertit en un dels meus millors aliats. Doncs bé, ahir, i poc després d’haver acabat la conversa setmanal amb la família, em van tornar a trucar. Què se’ls haurà oblidat? Deu minuts després que ells em truquessin, els vaig tornar l’avís. “Volia donar-te una alegria i dir-te que guanyàvem per 0-2 però com de costum ens acaben d’empatar”. Perfecte, en deu minuts ens remuntaven un resultat a favor. I el final ja el coneixem tots. El pitjor? Que no em va sorprendre en absolut. Les coses segueixen semblants a com les vam deixar: bones primeres parts, horribles segones i finals estrepitosos.

I la parròquia dels nervis: Es vol el cap de Pochettino, de la directiva i de tots els jugadors. Veure’ns allà, al fons de la classificació, fa mal, i més encara en fa el fet de no notar que l’equip faci res per evitar-ho.

Ens salvaran els de casa

Però aquest inici, tal com venien les setmanes anteriors, no és del tot sorprenent. Els constants rumors sobre marxes importants ens feien posar els pèls de punta. De fet, servidora no va descansar tranquil•la fins al tancament del mercat de fitxatges per si homes com Verdú acabaven lluny de Cornellà.

Però són les altres baixes les que més mal han fet als pericos. Veure Jordi Amat al Rayo, Álvaro al Getafe i ser conscient des de mesos enrere que un home com Javi Márquez marxaria per la porta del darrera són fets que perjudiquen l’equip, no només esportivament, sinó moralment. O oblidem com fa dos anys parlàvem de Márquez com l’home que acabaria liderant l’Espanyol del futur, composat gairebé únicament per homes del filial? Entenc que la situació econòmica del club no és la somniada (de fet, hauria de dir que ho intueixo perquè mai s’ha acabat de parlar clar al respecte). Però llavors sembla lògic demanar que no ens omplim la boca assegurant que nosaltres sí que som un equip de pedrera, que som el club català que realment dóna oportunitats als joves, quan a la primera de canvi desmantellem el filial i venem el que tenim sortit de la casa al primer equip que ens ho ofereix.

El que ens espera

Probablement tinguem per endavant una temporada agitada. Espero comentaris de tot tipus, especialment dramàtics en un primer moment, però no descarto que quan aconseguim guanyar un parell de partits consecutius ja estarem pensant de nou en Europa. O algú dubta que la il•lusió d’aquesta afició farà que ens tornem a motivar tan bon punt sortim d’aquest primer entrebanc?

L’altre dia llegia l’article que el M.C. Cánovas publicava en aquesta mateixa web on assegurava: “me río de nuestro permanente ‘ja hi som’ que se viene oyendo desde junio o así, porque a servidor, que las ha vivido de todos los colores, por experiencia me interesa como acaban las cosas, no como empiezan”. Efectivament, el ‘ja hi som’ fa temps que sona, el rum-rum ens persegueix i ja n’hi ha que ens veuen definitivament a Segona.

No negaré que una certa preocupació s’ha anat apoderant de mi cada jornada una mica més. Però siguem racionals i veiem que portem tres partits i que ens queda un món per endavant. Estic segura que ens en sortirem i recordarem aquests dies amb un somriure. Al cap i a la fi, diuen, bé està el que bé acaba.