Perseguint un somni

Ser futbolista. Aquesta és la resposta que rebríem de molts joves si els preguntéssim pels seus somnis. Un dels esports que més importància té en el nostre país centra les aspiracions d’una part considerable de la població infantil i juvenil. Quants, però, acabaran complint els seus desitjos o, com a mínim, faran quelcom per intentar que aquests siguin realitat?

Pablo Lajeunesse, 17 anys, és d’un jove estudiant de Batxillerat. Entrena tres vegades a la setmana com a jugador i un dia tambe fa d’entrenador. L’estiu de 2011, a punt de començar el curs, un amic li va fer una proposta: existia la possibilitat d’anar a estudiar una carrera als Estats Units. A l’altre canto el bassal, jugar a futbol li donaria la possibilitat d’obtenir una beca universitària i, així, cursar estudis universitaris.

L’objectiu el té clar: “jo el que vull és arribar a ser professional”. Per als seus pares, però, els estudis són el més important: “El fet de jugar a futbol és el que em farà estudiar allà. A més, aquí discutíem constantment perquè jo no sabia què fer, no em motivava res; aquesta opció em va encoratjar més i els meus pares van veure que, finalment, m’interessava per alguna cosa”, assegura el Pablo. En ell, els nervis per marxar a l’estranger sol, a la recerca de noves experiències, es fan pal·lesos quan en parla.

Hores d’ara, ja ha fet la Selectivitat americana -un examen anomenat SAT-. I l’ha feta dues vegades: en la primera va aprovar, però el seu agent, aquell que mostrarà a les universitats americanes vídeos del Pablo jugant, el que li portarà les propostes d’aquelles que estan interessades en un lateral com ell, li va dir que no n’hi havia prou. A la segona, la nota va millorar.

Ara, resta a l’espera del que diguin les universitats, de les beques que li proposin. I mentre espera que aparegui una de la Costa Est, on ell voldria anar, el Pablo segueix amb la seva vida a Sant Just Desvern, on cada dissabte segueix jugant a futbol. Al cap a la fi, aquest és el seu somni.

Pol Masdeu i Marta Lacima