El mateix guió de cada any

Dissabte no vaig veure el derbi. Curiós, tenint en compte que és el típic partit que esperem tot l’any. Per què no el vaig veure? Bé, no va ser una decisió del tot voluntària; per una cosa o per l’altra em vaig haver de perdre els primers vint minuts. I estic segura que qualsevol altre any hauria fet el possible per veure imatges en qualsevol televisió de qualsevol bar encara que fos des de metres i metres de distància. Però, siguem sincers, el d’ahir era un partit més. Havent pogut arribar a aquestes alçades, jugant-nos Europa –fins i tot alguns s’atrevien a parlar de Champions setmanes enrere- vam arribar al derbi tretzens, sense opcions a res, i amb els rumors que situen Mauricio Pochettino ben lluny de l’Espanyol.

Sigui com sigui, ahir Twitter va ser el millor mitjà per a que seguís el Barça-Espanyol. Sí, podria haver vist més de mitja part per televisió però arriba un moment que entre el futbol que ens han donat els nostres darrerament, les perles dels comentaristes de televisió i els arbitratges (diuen que avui tocaria parlar d’un tal Teixeira Vitienes, oi?), una perd les ganes de seguir el seu equip. Al cap i a la fi, he sentit més d’un cop allò que fa un mes que estem de vacances.

En fi, anem al que toca. Aquest portal titulava la prèvia del partit contra el Barça amb un “L’orgull, en joc”. Crec que ni l’orgull, ens jugàvem. Que Messi ens faci un carro de gols o que el senyor Teixeira Vitienes arbitri de manera sospitosament errònia són coses que no ens haurien de sorprendre. L’orgull, els nostres nois, no se’l juguen contra el Barça. Contra els veïns ens hi juguem una alegria més per a l’afició o un matí de dilluns més feliç en arribar a la feina, però no l’orgull.

L’orgull es juga contra l’Sporting –al cap i a la fi, si no s’hagués fet el mal partit que es va jugar, a les males llengües els hauria costat més acusar l’equip d’amanyar el partit. L’orgull també es juga contra el Granada o és que ni després de les acusacions rebudes es pot donar la cara en un partit i demostrar que estan pel que estan? L’orgull ens l’hauríem jugat al Camp Nou si no haguéssim fet el ruc en les jornades anteriors. Ens hi hauríem jugat Europa. No hauria estat malament, no?

Però no.

A cals culers no ens hi jugàvem res. I potser per això, potser pel desencís de les darreres setmanes, no vaig ser capaç de veure el partit. Sí que em vaig llevar nerviosa per un partit de l’Espanyol: pel del Juvenil. I això és perquè, tot i que portem tota la temporada dient que si no s’entrava a Europa no es podia recriminar res (no ho esperàvem a inicis de temporada, no?, molts aficionats no poden evitar sentir-se enganyats. Ens han tornat a mostrar un caramel que després ens prenen. Una temporada més, ens queda la sensació que s’ha jugat amb la il·lusió de la gent.