Reflexions d’una ‘gafe’

El primer cop que vaig tenir l’oportunitat d’anar com a convidada al programa televisiu de Pericos Online no vaig dubtar en assegurar que, en els següents tres partits -Saragossa, Getafe i Llevant- preveia “un set de nou per curar-me en salut, però un nou de nou no em semblaria descabellat”. No sé si van ser exactament aquestes les paraules, però sí que era la idea de fons.

Total que arriba el partit del Saragossa i punxem. Un zero a dos tan dolorós com d’entrada poc preocupant. “Nou de nou, Marta” són unes paraules que des d’aquell moment vaig començar a sentir de boca de tants com havien vist el programa. Però no hi havia motius per preocupar-se. Perdre contra el cuer quan es vol anar a Europa no acostuma a ser el més recomanable, és cert. I menys encara a Cornellà. Però el Saragossa era un equip necessitat i nosaltres -que d’això en tenim alguna experiència- sabíem que vindrien a totes. I que la sorpresa era possible.

Després arriba Getafe. Ai, Getafe. Ja en el moment de saber les alineacions, els invents de Pochettino em van fer, si no tremolar, sí pensar que allò no tenia pinta d’acabar bé. No per res, sinó perquè Verdú i Dídac són indispensables i, no ens enganyem, Uche és davanter pur -d’acord que en el partit anterior en va fallar algunes ocasions que un killer no perdonaria, però tots hem volgut pensar que era el seu primer partit i que, per tant, encara quedava marge de maniobra. Però deixar Forlín a la banqueta i jugar amb Uche a la mitja punta i Thievy davant no acabava de donar bona espina. I el joc ho va demostrar. Després del partit d’ahir només puc dir: Verdú, no marxis mai.

Així que ara ens trobem en la setmana en que arriba el tercer d’aquests partits havent aconseguit només un punt dels darrers sis contra rivals molt més que assequibles. És, el d’aquest cap de setmana, aquell partit que hauria de significar el nou de nou i que, com a molt, ens donarà un més que pobre -tenint en compte els rivals- quatre de nou. Ara bé, davant hi haurà un Llevant gràcies a la caiguda lliure del qual ja podem dir que hem dormit en Champions. Guanyar-lo, veient la classificació, és vital. I no només pel Llevant que, a risc de menjar-me les paraules a finals de temporada, dubto molt que arribi a Europa. Sinó pels nostres perseguidors que, no ens enganyem, eren els ferms candidats per ser en un lloc que l’Espanyol, amb “les quatre canyes” que tan encertadament deia la M. Carmen Juárez, els ha ‘usurpat’.

Aquest any ja s’ha desaprofitat una oportunitat d’or, anomenada Copa del Rei. Estem a Europa, amb els equips que en teoria hi haurien de ser en un nivell exageradament millorable i amb el suport de d’una afició que setmana rere setmana dóna una entrada més que acceptable a Cornellà. No perdem una nova oportunitat de donar una alegria a l’afició. I recordem que partits com el d’ahir, contra el Getafe, o el de la setmana anterior contra el Saragossa, no es poden perdre. Perquè alguns partits més com els darrers i ens quedem sense Europa.

Article original: http://pericosonline.com/opinions/detall/5597/reflexions-d-una-gafe-