Intrusos allà on anem

L’altre dia em llevava amb un missatge que deia “jo no n’entenc de futbol, però ho he vist a les notícies. Quina repassada us van fer ahir”. El dia anterior ja n’havia tingut prou, amb aquells companys de Cuatro assegurant que sí, molts de l’Espanyol els mirarien, però escolta, el Mirandés és el Mirandés. Al més pur estil Bernat Solé i Jordi Grau, Manu Carreño i els seus rebatejaven Raúl Rodríguez com Raúl Ruiz i esperaven que Verdú sortís a la segona part “per a que Pochettino li donés minuts”. Ja saben, com si Verdú acabés de sortir del filial i necessités anar jugant per fer-se a la dinàmica de Primera Divisió. Tot plegat, insuportable. Juguem on juguem, i ho retransmeti qui ho retransmeti (parlo de televisió en obert, per descomptat), sembla que siguem els intrusos.

I en aquest context no puc evitar preguntar-me allò de qui som, on estem i cap a on anem. Però crec que ho tinc força clar. Som una petita gran família. Amb els seus problemes (no parlarem avui de Kameni i Dátolo, oi?), però una família. Petita, perquè en som pocs i la majoria ben avinguts. Tots ens hem trobat en aquell cas en què algú, per trencar el gel, t’avisa: “També és de l’Espanyol”; sigui com sigui, ja mires amb uns altres ulls aquella persona. Però alhora és una família gran, i no crec que calgui explicar-ho. Qualsevol que hagi passat per un partit a Cornellà-el Prat ja se n’ha adonat.

On estem? Doncs estem on ningú esperava que fóssim. Cinquens i a tres punts de quart. Amb un equip que a principis de temporada va perdre alguns dels seus pilars fonamentals, va viure certs moments de molta tensió, i va acabar amb un grup molt (massa, deien alguns) jove. Un equip que en el darrer partit de Lliga contra el Granada sortia d’entrada amb sis jugadors sorgits del filial i que en el partit contra el Mallorca ha inclòs cinc jugadors del B a la convocatòria. Ningú apostava pels de Pochettino, però quines coses, cinc mesos després es troben en la millor situació que qualsevol podria haver imaginat a l’inici de temporada.

I cap a on anem? Doncs si fem cas a Pochettino i a Verdú que, entre d’altres companys, han demanat que l’afició no deixi de banda aquest equip; si seguim omplint Cornellà com fins al moment i animant l’equip com s’ha fet en els millors moments; anem cap a Europa. És cert que és d’hora per dir-ho; i també ho és que en qualsevol moment podria arribar una ratxa negativa d’aquelles que ens fan tremolar a tots.

La Copa ens ha fet mal, sí. I era una gran via per entrar a Europa, també. La teoria del 2000, 2006, 2012 ens encantava i el sorteig ens havia deixat a un pas -força llarg, també cal dir-ho- de la final. Però, senyors, tinc la sensació que aquest equip no necessita guanyar la Copa per acabar la temporada en posicions europees. Tenim una volta per endavant. I si estem al costat de l’equip, es pot fer quelcom gran. De veritat.

Encantada d’escriure-us i ens anem llegint.