L’aneguet lleig

Toca parlar de derbi. Avui que podríem lloar l’Espanyol per la golejada de diumenge o de la tornada –poc afortunada- de la Copa del Rei. Però si bé els pericos que presenciaven el partit contra l’Atlético de Madrid van acabar cantant “el partido que viene, culé prepárate” –tot cal dir-ho, en un d’aquells moments d’eufòria exagerada que el pot fer patir a la tornada de les festes nadalenques- el derbi del qual avui hem de parlar és aquell en què les coses estan força igualades i els tres punts poden acabar determinant posicions a final de temporada.

Un derbi sempre és un derbi. I els femenins, a Barcelona, acostumen a ser encara més especials. Dos dels equips més importants de la Superlliga se la juguen, sovint entre els primers llocs de la classificació. En aquest cas, Barça primer i Espanyol tercer –amb el permís de l’Athletic Club, com sempre pel mig- a ser punts de diferència. Un derbi, el femení, cada any més interessant.

I és precisament per això que cal defensar el paper del futbol femení a Catalunya, un futbol femení de qualitat que és el millor de tot l’Estat. I, per què no dir-ho, no prou valorat pels aficionats. Fa dues setmanes, el primer equip de l’Espanyol jugava a València, poques hores després que ho fes el femení. Tot i els 500 aficionats que van assistir al matx del primer equip. I tot i la crida que es va fer perquè els qui hi anessin es passessin també a donar suport a les noies, no hi va haver més assistents que en qualsevol altre partit de Superlliga.

En aquest cas es juga a Sant Adrià, per què no anar-hi també quan juguen fora? I, per descomptat, parlem de l’Espanyol, però també del Barça, el Sant Gabriel i l’Estartit –probablement els dos darrers amb més aficionats per la importància del femení en l’estructura del club. Tenim el millor futbol femení de l’Estat i no el valorem prou. Aprofitem doncs els derbis per demostrar que el futbol femení importa.