Records del 23

Raúl Tamudo. En sentir aquest nom, a qualsevol aficionat de l’Espanyol li vénen mil records al cap: possiblement, la celebració de qualsevol gol del de Santa Coloma; potser, més aviat l’agre final amb el que el màxim golejador de la història dels blanc-i-blaus va abandonar l’entitat. Sigui com sigui, és un nom que no deixa ningú indiferent. Aquest cap de setmana, Tamudo, en la seva nova casa, s’enfrontarà a un ex-equip en el que queden pocs dels que van jugar amb ell.

Amb 123 gols, Raúl Tamudo és el màxim golejador de la història de l’Espanyol. Ha salvat l’equip de baixar a Segona i ha estat un capità excel•lent en la major part dels anys que ha ocupat el càrrec. Però no podem negar que ma marxar del RCD Espanyol després d’uns últims anys certament tensos entre ell i la directiva. L’arribada del que havia estat company seu, Mauricio Pochettino, com a tècnic i la seva voluntat d’acabar amb la supremacia del 23 -potser perquè coneixia massa coses que els que veiem de fora no érem capaços d’apreciar- tampoc van ajudar. I no cal esmentar que un darrer cúmul d’acusacions mútues entre jugador i directiva van dividir una afició de la que Tamudo sempre havia estat l’ídol. Per descomptat, cap perico pot oblidar els últims mesos de l’ex-capità a l’Espanyol, mesos en els quals se’l va trobar a altar, no només al terreny de joc, sinó també a la sala de premsa, on alguna explicació més enllà de les acusacions a la directiva s’hauria agraït.

Però què són uns mesos en comparació amb tota una vida de blanc-i-blau? D’acord que el mal regust que ens va quedat a tots quan Tamudo va marxar per la ´porta del darrere és inesborrable. Però, i la salvació contra el Múrcia? Els 123 gols que tantes vegades haurem vist? O les llàgrimes l’any 2000 quan el Glasgow Rangers ja el tenia gairebé fitxat? I els autògrafs, fotos o somriures que mai, ni en els seus pitjors moments, ha negat a cap aficionat? Estarem d’acord que no va marxar de la manera correcta. Però el que ens ha donat aquests anys no ens ho treu ningú.

Tal com van acabar les coses, en un context en el que la mateixa afició s’acusava mútuament de tamudistes o pro-directiva, són molts els que podrien discrepar amb aquestes línies. Però Raúl Tamudo encara és el futbolista que més ha jugat amb la blanc-i-blava que més ha marcat amb ella i que més cops ha besat l’escut per celebrar aquests gols. I tant de bo m’equivoqui, però crec que trigarem molt en veure’n un com ell. Ell ha estat, és i serà, un capítol importantíssim de la història d’aquest club. I, agafant-me a un dels tòpics que darrerament tots els ex de l’Espanyol utilitzen, és per això que li hauríem de desitjat tot la sort del món a partir de diumenge a les dues del migdia.