D’argentins i argentins

Aquesta setmana han estat quatre els jugadors de l’Espanyol que han sortit a escena per parlar amb la premsa i, d’ells, tres eren argentins. Això ja ens veure la procedència dels jugadors de l’equip que, d’uns anys ençà, han arribat fonamentalment del planter i del país del sud-americà. Però no tots aquests jugadors han sortit igual ni molt menys han tingut el mateix rendiment i la mateixa implicació amb el club.

Els darrers dies hem vist Dátolo, Juan Forlín i Christian Álvarez enfrontar-se a les preguntes dels periodistes. Tres casos totalment diferents que són extrapolables, a més, a la història dels darrers anys del club. Els dos primers van arribar com a grans estrelles, procedents de Boca Júniors, però no han acabat d’explotar a l’Espanyol. Forlín, tot i haver experimentat una gran evolució des que va arribar, no ha destacat especialment, fet que l’ha convertit en el suport d’un noi de 19 anys del planter. Dàtolo, per la seva banda, no va acabar d’explotar en la darrera temporada, i ja és objecte de les bromes d’una part de la grada, mentre l’altra encara espera veure’l desbordar.

El tercer, Christian Álvarez és un d’aquells casos per treure’s el barret. En tres anys treballant a l’ombra, ha vist com uns quants compatriotes i amics seus anaven abandonant el club -Clemente Rodríguez, Roman Martínez, Nico Pareja o el darrer, Dani Osvaldo, en són exemples-. Però ell ha seguit treballant, qüestionat per part del públic i sempre superat per Carlos Kameni. Tres anys després, quan com ell diu “ja notava que havia de passar alguna cosa”, els seus companys decideixen que sigui capità i els conflictes entre Kameni i el cub el fan titular. És el clar exemple que treballant fort i amb implicació, les coses acaben sortint.

No sabem què passarà l’any que ve amb Christian ni si quan acabi contracte rebrà una oferta per la qual decidirà marxar. El que sabem és que els anys que ha estat aquí ha viscut per a l’Espanyol. I en els moments difícils, que no tots ho poden dir. Per descomptat, no tots els que vindran seran iguals. Però mentre ja pocs recorden les actuacions de Maxi Rodríguez o Facundo Roncaglia amb la blanc-i-blava, només fa falta veure com l’afició reacciona al nom de Pablo Zabaleta o com tenim com a entrenador l’argentí que més s’ha implicat i més perico s’ha sentit des de que va trepitjar Barcelona

En definitiva, el talent és important. El rendiment, encara més. Però el que farà triomfar -no només en aquest club, sinó en el món del futbol- Forlín, Dátolo i els que vinguin serà aquesta implicació tan desitjada i tan difícil de trobar.