Banderes, violència i… Futbol?

El cap de setmana passat, a una servidora li va tocar veure les sis hores que va durar l’Assemblea del Futbol Club Barcelona. A qualsevol que em conegui li sorprendrà que comenci amb una frase com aquesta, però una de les intervencions d’un soci culer em va fer pensar: “Jo només vull banderes del Barça al Camp Nou”, dea. És un debat que darrerament he sentit massa pels voltants de Cornellà.

L’Espanyol, ens agradi o no, ha estat identificat sovint amb un sector polític al qual, no ens enganyem, la gran majoria de pericos no pertanyen. Però, com sempre, n’hi ha uns quants que decideixen fer de la festa una disputa. I són els que es fan sentir.

Fa un parell de setmanes, l’Espanyol va jugar a Saragossa. Principis de setembre , a 300 quilòmetres, és una excusa perfecta per un desplaçament amb la família o els amics, gaudir del futbol i animar l’equip. Doncs no. Un grup de radicals, anomenats els “Cusos” van decidir solucionar les diferències polítiques, ideològiques o com les vulguin anomenar a cops de puny. Contra els mateixos aficionats de l’Espanyol. Tot perquè els representants d’una penya els van preguntar per què col•locaven la bandera espanyola al costat de totes les dels altres aficionats.

Fa dos anys, un navarrès em va assegurar que els pericos érem “mala gent d’extrema dreta”. Em preguntava per què. L’any passat, per sort o per desgràcia, vaig ser present al Reyno de Navarra en el partit que l’Espanyol hi va disputar. Veient el comportament d’alguns dels individus allà presents -resulta que eren els mateixos que es trobaven a Saragossa en aquest inici de Lliga- al llarg dels 90 minuts, es pot entendre tot. La violència no és només la seva manera de reaccionar, sinó el que busquen d’entrada. Qualsevol que fos en aquell partit, s’ho pensaria dues vegades abans de tornar-hi.

I parlem dels ‘Cusos’, però sense cap mena de dubte es podria extrapolar als Boixos Nois, Ultra Sur o al Ligallo. No estic d’acord amb aquell soci que assegurava que no volia banderes de cap tipus de nació. Si algú vol portar una senyera, una estelada o una bandera espanyola, ningú li ho hauria d’impedir. I, per descomptat, tampoc la por hauria de ser una barrera.

La Lliga espanyola és una de les poques que encara se salva, en les quals es pot anar a veure el futbol en família. Els avis amb els néts, els fills amb els pares. Col•lectius com aquest són els que faran canviar aquesta situació. L’Espanyol ja ha assegurat que buscarà i tindrà controlats aquests socis -els que ho són-. No em serveix. Això se solucionarà el dia que cap d’ells tingui entrada al camp.

Article original publicat a laJornada.cat el 29 de Setembre de 2011.

Categories: CatalàTags: , , , , , ,

martalacima

Journalist and content producer with years of experience in communications and project management in the private sector in Europe, the United States and Latin America.

I have managed communication campaigns and audio-visual productions for top clients including the United Nations Development Programme (UNDP), the European Commission, Eurocities, VISA, Sony-Ericsson, the Centre for Creative Leadership and DirecTV. As a journalist, I contribute with several media outlets producing content in English and Spanish. I fluently speak English, Spanish and Catalan and have a working knowledge of French and Portuguese.

I am an avid traveler, always ready to jump into a new adventure!

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s