En una muntanya russa

Vivim en un club d’emocions, d’això no n’hi ha ca dubte. Diumenge passat, les sensacions es van multiplicar. Deixant de banda els conflictes entre banderes i nacions -al que no dubto que haurem de tornar en algun moment de la temporada- el darrer partit va deixar una nova gran nit a la història de Cornellà-el Prat. I amb dos clars protagonistes: Christian Álvarez i Sergio Garcia, aquells que l’any passat no comptaven per gairebé ningú.

El porter i el davanter, els dos van passar sense pena ni glòria per la temporada passada, El primer, com a porter suplent darrere la potent ombra de Carlos Kameni; el del Bon Pastor, convertit en el fitxatge més car de la història de l’Espanyol, no va aconseguir destacar des de darrere d’una altra gran ombra, la de Dani Osvaldo. Mentre aquest estiu tots ens estiràvem dels cabells amb les declaracions de Kameni i Osvaldo, hi havia dos joves jugadors treballant en silenci; i ara ha arribat el seu moment.

Christian Álvarez porta a l’Espanyol quatre temporades, sempre suplent, sempre posat en dubte per l’afició, però treballant dia rere dia i defensant l’Espanyol davant els mitjans tant com el més perico. Alguna cosa havien de veure en ell els seus companys per fer-lo capità. I, om a capità, el cap de setmana passat ens va deixar un recital de parades que pocs esperaven. Caràcter i futbol en una mateixa figura.

Sergio Garcia és un cas totalment diferent. Després de la seva irregularitat la temporada passada, la marxa d’Osvaldo li dóna una oportunitat d’or: tal com Laura González afirmava en el seu article La primera pedra, “es tracta de creure-s’ho: ell també pot carregar-se l’equip a l’esquena”. Per descomptat, Álvaro hi tindrà molt a dir, però l’experiència de Sergio García unida a la joventut del de Badalona i als darrers reforços, ens pot donar una davantera que no haurà d’envejar res a la de l’any passat.

S´, els d’aquest estiu han estat fets importants. I sí, Christian i Sergio ens van deixar sense paraules l’altre dia. Però, tot i que pugui sonar al típic tòpic que qualsevol d’ells ens diria: ni abans del partit de diumenge estàvem tan malament, ni ara tenim el futur solucionar. Oblidem-nos tant dels grans objectius com dels patiments innecessaris. Deixem-nos d’emocions extremes. Esperem. Animem. I qui sap si en uns mesos podrem estar parlant d’alguna cosa més.