Sorpreses d’última hora

Dimecres, 31 d’Agost. 16:00 hores. Començo a escriure l’article d’opinió d’aquesta setmana. Durant la tarda, les notícies van sorgint, sumades als continus rumors que les xarxes socials ens fan arribar, han fet canviar l’opinió que tot un estiu m’havia creat. Dimecres, a les 17:22, ja havia passar del “és el primer cop que m’atreveixo a dir que l’Espanyol ha venut i comprat bé” al “no entenc les darreres gestions d’un cos tècnic en el que, d’altra banda, estic aprenent a confiar cada vegada més”.

La venda de Callejón era una realitat que arribaria tard o d’hora; el jugador ha complert mentre ha vestit els colors de l’Espanyol, però en cap cas va ser un dels més implicats sentimentalment en l’equip. PEr la seva banda, Osvaldo -hauríem de començar a oblidar el que han suposat tant la seva actitud com la seva marxa- volia deixar el club, ho va deixar clar, i no se’l podia retenir, ja que això hauria destrossat l’estabilitat del vestidor. Amb els dos jugadors, a més, s’han guanyat diners; treure 10 milions de beneficis per un jugador en un any és quelcom que tots firmaríem abans de fitxar-lo.

Però, què passa amb Luis Garcia? Els rumors que el situaven al Getafe han estat presents durant tot el mercat d’estiu però, un cop els aficionats estaven convençuts que només hi hauria entrades -amb aquella espècie de por que quedava per si Verdú marxava- la notícia de la tarda va ser que s’havia venut el capità. Estarem d’acord en què les seves darreres temporades no han estat les millors futbolísticament, però el caràcter i l’actitud de jugadors com ells al vestidor poden ajudar a tirar endavant més d’un partit. Un exemple per als joves i un caràcter exemplar per als companys més experimentats el fan una peça clau per a qualsevol equip.

Efectivament, tenir una plantilla jove por tenir molts avantatges. No obstant, en el moment en què Christian Álvarez -que no ha arribat a jugar una desena de partits per any- i Javi López ens sonen a veterans, les coses no van del tot bé. L’experiència és tan necessària en un equip com ho és la il•lusió dels joves. Però en el moment en què un dels dos no hi és, les coses poden fallar.

Per descomptat, comptarem amb els Héctor Moreno, Romari, Pandiani o Albín. Però, per sobre de tot, confiarem en Álvaro, Amat, Javi Márquez o Dídac. Pochettino -si realment ha estat cosa seva- ha aconseguit, hores d’ara, rreure de l’Esapanyol tots aquells jugadors que en formaven part quan ell va arribar. No se li pot retreure res respecte al tractament del planter, però les marxes de molts jugadors i, en especial, la manera com han marxat, embruten la seva gestió. Enfrontem la propera temporada amb ganes i il•lusió, però el final d’aquest mercat d’estiu fa que hi arribem amb un regust que, esperem, ens sàpiguen treure de sobre.